Bio: Periodista (Badalona, 1971). Al món blogaire des del 2005. Manté i cuida, com si fossin plantetes, diferents espais 2.0 amb noms divertits però difícils de retenir com 'flickr', 'twitter', 'delicious'. També té un peu posat als inevitables youtube i facebook.
“L’aquarel·la, és una tècnica pictòrica sobre paper o cartulina amb colors diluïts en aigua.”, diu la Viquipèdia. Aquesta imatge té la delicadesa d’una aqüarel·la i l’ironia del pop-art: en la quasi transparència de la fotografia es descontextualitza l’objecte qüotidià; el color potent de l’icona fa de contrapunt sorprenent. Un detall molt pictòric del port de Sant Adrià de Besòs, dimarts passat al migdia.
A l’Alemanya d’abans de la guerra hi havia aquell home, un botiguer. Era l’any 1934 a la ciutat de Dusseldorf. Cada nit, a una hora precisa, travessava el parc com una ombra, camí del Rin. Assegut a la riba mussitava per ell mateix: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar; davant dels meus ulls corre el Rin, si els tanco veig el mar”. I vet aquí que una noieta, cabell d’or, mirada grisa, perd el camí, tornant a casa. De sobte trobem el rostre opac del nostre home, reflectit en les ulleres de la petita. La mira i remira; cabell d’or, mirada grisa. Mussita de nou, el nostre home, el botiguer: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar”. I aquí estem, diu ell, la noieta del cabell d’or i jo. Ara resta al seu costat, ella. Immòbil. Immòbil del tot.
* He pensat en In Germany before the war, de la qual he fet una traducció raonablement lliure, després de veure La cinta blanca, de Michael Haneke. És una de les meves cançons preferides de Randy Newman. Està inspirada en Hans Beckert, un assassí de nens al qual Fritz Lang va dedicar la pel·lícula M, amb l’inquietant Peter Lorre de protagonista. Newman retrata la violència latent en l’Alemanya d’abans de la guerra en una de les seves millors cançons: la vulnerabilitat de la infància, la violència callada, a punt d’explotar. Un país que mira el riu, volent mirar el mar, amb ulls de venjança i conquesta. Un país que no es sabia reconèixer, a punt de devastar el món.
Si algun dia el Time Out fa un número sobre bars de Barcelona amb bones vistes… que no es deixin aquest. L’Ambar, al capdavall de la Rambla del Raval. A mitja tarda d’ahir oferia aquesta vista privilegiada. Hi esperava dos amics: la típica reunió ràpida en un lloc cèntric. Jo hi era cinc minuts abans de l’hora. Al meu costat, fumejava una infusió. Aquells pocs minuts esgarrapats a l’agenda: el millor del dia, segurament.
“M’interessa [el mite del somni americà] perquè la cultura nacional es basa molt en la idea de lluitar i de tenir èxit: en lloc d’elevar-nos amb les masses, hem d’elevar-nos de les masses. La teva situació extrema és la meva oportunitat. Això és el que constitueix la base de la nostra vida econòmica i això és el que constitueix la resta de les nostres vides. És aquest mite americà: la idea de treure alguna cosa del no-res. I aixo també afecta l’esperit de l’individu. Fomenta la divisió. Sentim que només podem tenir èxit a costa d’un altre. Tothom té les mateixes oportunitats pero només un arriba al cim.” Són paraules de David Mamet, en una entrevista de 1984 recollida en el programa de mà del muntatge d’American Buffalo que ha dirigit Julio Manrique i que es pot veure al Lliure fins el 14 de febrer. És una obra dura, densa i complexa, com el millor Mamet. Manrique i els tres actors Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez brillen de principi a final en una producció notable. El capitalisme descarnat s’hi mostra, ben oportunament per als temps que vivim. Però Mamet és, en el fons, un gran moralista. No es conforma a dir solemnement ‘això és la selva!’, ens diu també el que està bé i el que no. American Buffalo reivindica els vincles entre les persones, allò que fa que una societat valgui la pena, la solidaritat, la lleialtat, els valors. Que les persones han de tenir cura les unes de les altres, i que oblidar això té ‘càstig’. I això també és ben oportú.
The Hurt locker (’En tierra hostil’, en l’incomprensible traducció espanyola) s’endinsa en la psicologia de la guerra amb el retrat d’una petita unitat d’artificiers destacada a l’Irak d’avui. Kathryn Bigelow torna a estar esplèndida en la direcció tensada i sintètica, marca de la casa, i ofereix el seu millor film: és una gran pel·lícula bèl·lica, aquesta, un clàssic d’urgent compromís amb l’actualitat. La producció supera el ‘gènere’, enllaça el consum de multisala amb les sales independents; i és, finalment, més (molt més) que l’enèssima pel·lícula crítica amb la política Bush. Els tres soldats retratats en el film negocien de forma diferent amb la realitat: la negació (el Hurt locker del títol és, en efecte, el candau del dolor, l’armari del dolor –com puntualitza Brian al comentari), la professionalització de la milícia i el sentiment a flor de pell del soldat més jove. Bigelow sap veure un ser humà amb el cor desfet en la cara de l’heroi i l’encerta de ple subratllant que en el soldat conviu sempre el salvador i l’executor, la víctima i el culpable. És militantment assèptica, la Bigelow, i això despulla la narració al que és imprescindible. No hi sobra ni i falta res, aquí. Amb The Hurt locker, Kathryn Bigelow ens remou per dins, com fan els grans homes (i dones) de cine.
Aquesta façana és espectacular, per acolorida i suggerent. Què s’amaga rera cadascuna d’aquestes finestres? Alguns dels veïns ja s’hi deuen haver acostumat. Fan com si res, seguint el fil de les seves rutines diàries, sense mirar finestra enllà. Però potser hi ha qui encara manté la infecció de l’indiscret: un nou inquilí, potser; o un senyor que viu a la finca fa anys i que fabula d’amagat de la dona ("Manel, on tens el cap?"). A aquests dos veïns hipotètics (qui sap si no en són més?) la costum els rellisca, per sort; i saben mantenir el secret dels seus ‘viatges’ mentals a la vida dels altres. Serven encara la mateixa mirada de sorpresa de quan van descobrir que casa seva era, en realitat, una pantalla porta oberta a una gran novel·la en moviment. Teixexen àvids històries vives –però, ai las, volàtils– amb la mirada clavada al carrer i palplantats davant de la diària acolorida vidriera.
L’edifici, que es replega cap endins a la confluència de Bruc amb Diputació, "adopta una solució molt inhabitual als xamfrans de l’Eixample. La planta baixa i l’entresòl segueixen l’alineació del xamfrà, però els pisos superiors enllacen perpendicularment, confluint en una torre poligonal, on hi ha la caixa de les escales, coronada amb una cúpula. Les façanes es caracteritzen per les seves galeries amb vidres de colors. Va ser construït el 1886 i és obra de Joan Bruguera. (Més informació, aquí.)
1. Del políticament correcte
2. Els 15 millors de l’any (amb enllaços a spotify)
3. Si el nom fa la cosa, anem arreglats
4. L’optimisme de Ken Loach
5. Un gintònic de set versos
6. Això sembla el paradís
7. Avatar i el bon salvatge
8. Una lluna de propina
9. Un grec, un groc i un negre
10. Parlem de tecnologia i prou
Dia d’hivern a la galeria. Un racó deliciós a la confluència de Bruc amb Diputació. Foto ‘robada’ amb el permís de l’incaut propietari i de les diverses lleis vigents de protecció de la intimitat
A Les vides privades de Pippa Lee, de l’escriptora nordamericana Rebecca Miller li sobra el final. Bé, entenguem-nos, que tot llibre té sempre un final, ni que sigui perquè en un moment determinat ja no resta cap pàgina per passar. El que li passa a aquest llibre és que l’escriptora vol resoldre massa coses en el desenllaç, forçat i imprevist clímax moral de tota la trama… L’autora opta per un final-final… dels majúsculs, dels de pompa. Tot allò que era suggerit i evocat en les primeres i reeixides pàgines d’aquest llibre es presenta de forma maldestra i plana en els darrers capítols. No pots acabar un llibre que comença en veu baixa aixecant el to d’aquesta manera. El personatge de la Pippa Lee és interessant precisament perquè és molts personatges a la vegada, –totes les persones som diferents persones, al llarg de la nostra vida–. Finalment, però, la senyoreta Lee troba la clau que l’explica. Ens pensàvem que era una dona interessant… i només era una dona desorientada.
Luxes per menys de cinc euros: dues branques de líl·liums. Quinze dies d’olor i presència al menjador de casa. Garantit.
© 2009 Time Out Group Ltd. Tots els drets reservats