Retalls d’asfalt

Està bé quan un paisatge et recorda una cançó. Em va passar l’altre dia, en baixar del vehicle per fer aquesta foto. De Prades a Montblanc, sobre quatre rodes. A la dreta de la imatge s’aventura el monestir de Poblet, però a mi m’interessaven més les vinyes sense fi, i la suggerent sinuositat de la carretera: l’addictiva curiositat de l’observador d’horitzons. Click, i vet aquí un apunt per una cançó de Sanjosex. En Carles Sanjosé ha convertit l’evocació d’un país petit –el seu Empordanet, tan lluny de la Conca!– en l’escenari d’un dietari íntim, en el qual recels i esperances s’emirallen en un territori canviant. Una metàfora feridora per a un arquitecte; “aquest terra que sembla dur / Demà serà tot de sorra”. Sí: el país, com les persones, es fa gran tot conjurant els paradisos perduts que sempre voldrem encalçar… en general, sense gaire èxit. Està bé quan un paisatge et recorda una cançó, deia. Al marge d’un camí, un moment de lucidesa. “Em miro i em pregunto fins on vull arribar / sense perdre el nord, sense perdre el nord.” Click.

El públic i els artistes semblen voler convergir en un sol punt, en aquesta imatge. Hi ajuda el modest gran angular d’una càmera senzilla i el bon pols del fotògraf. Però aquí hi ha també alguna cosa màgica, que converteix en sobrer tot detall tècnic. Me la miro i remiro, la foto. És com si volgués dir alguna cosa: que aquí no s’ha capturat cap moment; que el moment, de fet, palpita encara, desafiant la física, la matemàtica, el sentit comú: com una cançó, connexió invisible, communió. Que hi ha més aventura que ordre, malgrat tot (i per sort!). Mishima ahir a la Sala Apolo. Hi presentaven el seu nou disc, Ordre i Aventura.

* Per cert, aquí hi ha un vídeo del primer bis del concert, amb l’aparició per sorpresa dels Manel al complet.