En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.
Entrades etiquetades: ‘país’
Forges, quatre paraules
dijous, juliol 29th, 2010(Un altre apunt sobre) La finestra
dijous, juliol 22nd, 2010“Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l’abisme, l’únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle”. Així comença la invitació a llegir el document ‘S’ha obert una finestra’, l’interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada per en Joan Carreras, Janquim. Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena.
Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir aquí; -disculpeu per què el document també és una mica extens).
En tot cas, el text del Janquim s’afegeix amb excel·lència a un debat cada vegada més ric i engrescador sobre el país. Un debat saludable i necessari perquè és en clau de futur, senyal que som vius; i en clau democràtica, perquè serem, sí, el que volguem ser.
Enfadats? Enfeinats!
dilluns, juliol 12th, 2010
Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim.
Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada. Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.
La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.
Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.
El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.
Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!
Una caixa de llapis de colors
divendres, juliol 9th, 2010
“Que fem? On anem?
D’on venim?
Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”
Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”. El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.
* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?
La necessitat d’innovar
dimecres, juliol 7th, 2010… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.
Contrast de banderes
dimarts, juliol 6th, 2010Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…
La manifestació del mínim comú denominador
dimarts, juny 29th, 2010
En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.
I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?
Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.
Titulars com a joc de miralls
divendres, juny 25th, 2010
Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.
> Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies.
> Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc.
> No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo.
> Impaciència mortal, per Salvador Giner.
> Los hechos, señores, los hechos, al blog de Toni Piqué.
> La responsabilitat Individual, per Vicent Partal a Vilaweb.
Austeriltz a la Biblioteca Nacional de França
dimarts, juny 22nd, 2010
Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.












































